dijous, 10 d’abril del 2008

Nou atac al patrimoni cultural i familiar a Alboraia

Arran de les obres de soterrament de les vies del tren de la línia 3 del metro de València ha tornat a eixir a la llum, si no estava ja prou clar, el poc respecte que els polítics valencians mostren pels ciutadans i pel patrimoni cultural i històric de la ciutat i els seus voltants.
El cas que avui denunciem va a ocórrer en Alboraia, prop del cementiri parroquial. Es tracta de la casa coneguda com del ‘Castellano’. El Tio Castellano viu a la casa heretada dels seus pares, que al seu torn van heretar dels iaios. És llaurador, fet poc estrany en un poble de llauradors com ha estat Alboraia fins fa ben poc.
No ens cal ser enginyers ni arquitectes per adonar-nos’en que aquesta casa es trobava en mig del gran fossat que el soterrament esta generant al seu pas pel poble. Així doncs ens vam acostar a preguntar-li per la situació de la casa i tot plegat el que ens va contar era molt més trist del que podríem haver imaginat.
Fa ara dos anys que li van anunciar, des de l’administració municipal, que el projecte passaria prop de la casa, però per aquells temps no afectava la casa. Fa tant sols uns pocs mesos uns topògrafs treballadors a l’obra li van mostrar els plànols del projecte finalment acceptat i que, aquest cop si, preveien l’enderrocament de la casa. Nosaltres només som ciutadans de peu, sense cap informació més que la que el Tio Castellano ens va proporcionar. Així que estranyats de la manera com s’havia enterat li vam preguntar per la notificació oficial. Ell no en té constància. Però el que si que ens va contar es que fa un temps es va acostar una persona de l’Ajuntament (si en voleu noms li ho haureu de preguntar a ell) preguntant-li pel preu de una de les fanecades que envolten la casa i que també són del Tio Casellano. Aquest li va respondre que no estaven en venda. Abans de la conversa, el soterrament del metro no afectava la casa; després sí. No volem ser més perversos del que cal, però vaja, com a mínim ens dóna per pensar. L’expropiació forçosa el deixa en el carrer, sense casa i sense treball i per la suma d’una casa (podríem dir ací que la planta de la casa és d’uns 200 m2, però també que és un clar exemple de patrimoni cultural de l’Horta de València) i per dotze fanecades de terra li van a donar la irrisòria de 200.000 € (i ara penseu què costa un pis merdós a València amb unes condicions ambientals i de qualitat de construcció igualment merdoses).
El Tio Castellano ens va dir amargament “jo creia que tenia una casa i dotze fanecades, això creia jo”. Així que no és estrany que aquest home, com tants altres valencians, haja perdut la confiança amb els seus polítics.
Per a nosaltres, és més greu, si cap, que un poble de llauradors com Alboraia, done l’esquena als seus veïns. Però sense oblidar que ací els responsables són els polítics que fent un mal ús de les seues funcions abusen de nou per garantir que ells i els seus amics continuen engreixant. A Alboraia els beneficis ja estan repartits: del camí de les Vinyes cap a la mar és del senyor Soler; del camí les Vinyes cap a dins, dels senyors Lladró. I per a la resta de mortals, a veure-les passar; a callar i tragar i 'aqui paz y allá gloria'.