Masquefa a mitjans del segle XIX

Segons el ‘Diccionari Madoz’

El que diu el ‘Diccionari Madoz’ sobre Masquefa

Pasqual Madoz (1805-1870), fou un dels pioners de la estadística en aquest país, el 1834 va iniciar els treballs del ‘Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones en ultramar’, per aquesta obra va comptar amb més de 20 corresponsals a tot Espanya, rebent a més documentació, notícies i dades per part de més de 1000 col·laboradors, amb la qual cosa podria haver imprès uns 100 volums. El diccionari es va publicar entre 1845 i 1850. Dels 16 volums, en el tom XI es descriu Masquefa de la següent manera:

~

Masquefa: Lloc amb Ajuntament. A la província: Audiència Territorial, Capitania General i Diòcesi de Barcelona (5 ½ llegues), partit judicial d’Igualada (3 ½). Situat en una planura a la carretera de Barcelona a Capellades; el combaten amb freqüència els vents de nord i sud. El seu clima es temperat i sa, i les malalties comuns, són febres intermitents. Té 140 cases, inclosa la consistorial, una escola d’instrucció primària, dotada amb 5,500 rals de billó, freqüentada per 46 alumnes, una església parroquial (Sant Pere) servida per un rector d’ingrés, i proper a ella el cementiri. El terme confina el nord Pierola; est Sant Esteve Sesrovires; Sant Llorenç d’Hortons, i oest Piera; en ell es troba una granja anomenada Beguda Alta. El terreny és de secà, corre per ell un torrent que de les seves aigües s’assorteixen els veïns, el creuen diversos camins locals de roda i de ferradura. El correu el recullen els interessats els diumenges a Martorell. Produeix blat i oli amb escassetat, llegums i molt vi; cria algun bestiar i caça. Indústria: fabrica d’aiguardents. Població: 185 veïns, 901 animes. Capacitat productiva: 3.026,933. Impostos: 75,658.

~

~

Pascual Madoz Ibáñez (Pamplona, 17 de maig de 1805, Gènova 11 de desembre de 1870) va ser tota la seva vida un polític actiu i convençut de la revolució liberal, monàrquic, progressista, reformista, anticlerical, director-fundador del periòdic “El Catalán”. Ja des de molt jove, pren part a la revolució liberal de 1820. Defensa Montsó contra els francesos el 1823 i és fet presoner. Acaba els estudis de dret i marxa a França, on s'estableix a Tours, i torna a Espanya amb l'amnistia de Maria Cristina (1835). El 1837 és nomenat jutge i governador de la Vall d'Aran, actiu membre de la Milícia Nacional, alcalde major interí de Barcelona, diputat a Corts per diverses circumscripcions del Principat, proteccionista catalanista i actiu defensor dels empresaris i industrials de la seva terra d’adopció. Autor del Diccionari Geogràfic-Estadístic-Històric d’Espanya i els seves Possessions d’Ultramar. El 1844 és empresonat per uns mesos i després passa a l'oposició constitucionalista. El 1851 es presenta per a diputat a les Corts de Madrid i surt escollit per Barcelona, en una candidatura progressista juntament amb Estanislau Figueres, Ildefons Cerdà i Jacint F. Domènech. En triomfar la revolució de 1854 és nomenat governador de Barcelona, (ag.-oct. 1854). Va ser llavors quan va dirigir amb èxit les mesures contra l’epidèmia de còlera que va colpejar la Ciutat, superar amb èxit les vagues i els tancaments patronals de les selfactines, i, sobretot, impulsar l’enderrocament de les muralles de Barcelona sobre les quals es va obrir el gran Eixample de Cerdà. Per la seva feina se li concedí el títol de Comte de Tremp, al qual renuncia. És elegit diputat. President del Congrés dels Diputats (des. 1854) i nomenat Ministre d’Hisenda (1855) amb el Govern progressista d’Espartero, ha passat a la Història com l’impulsor de la Llei General de Desamortització, de 1er de maig de 1855.

~