divendres, 8 de setembre de 2006

Un occitanista de Masquefa

Entrevista a Ismael Calvet

“L’occità és la llengua que més m’agrada després del català”

Ismael Calvet va ser lector de català a la Universitat de Tolosa-Le Mirail del 2002 al 2004. Ara torna a viure al seu poble, Masquefa (Anoia) i, entre altres feines, fa classes de català per a adults a Vilafranca del Penedès. Els dos anys passats a Tolosa han fet d’aquest llicenciat en Filologia Catalana un occitanista per tota la vida.

Com ha anat aquest any d’ençà que has tornat de Tolosa?
Molt relaxat, bé, tranquil. Ha estat tornar als orígens: traduccions, correccions i classes de català per a adults. Ha anat bé… perquè sempre va bé!
Dius “tornar als orígens”, però després de dos anys fora alguna cosa deu haver canviat, no?
Sí, sobretot amb el nivell bàsic. Tornar a agafar el fil al francès m’ha ajudat perquè he tingut molts alumnes àrabs. A l’hora d’ensenyar, a part de fer referència al castellà, que ja ho podia fer abans, també he pogut fer referència al francès. I els resultats són molt dignes: estic molt content.
Què més ha canviat?
L’occità ha estat una cosa fantàstica! És la millor llengua que he après en ma vida. Justament no fa gaire van venir a tocar a l’ermita de Masquefa un grup de música medieval que feien servir recitaris medievals reals, i cantaven en occità pronunciat a la catalana. Em vaig quedar parat. Em va fer tanta gràcia i el grup em va fascinar tant que em vaig oferir per ajudar-los perquè interpretin aquesta poesia trobadoresca amb dignitat fonètica occitana.
Ja veig que t’has tornat occitanista!
I tant. Ja era un món que em cridava l’atenció, però estant allà encara més. L’occità m’encanta: és la llengua que més m’agrada de totes les llengües que pugui parlar, a part del català, esclar.
Però ets capaç de parlar-lo?
Em costa però m’hi atreveixo. Saps quan el vaig parlar per primer cop? Un dia al Casal Català. Vaig sentir el Jaume Gamisans, que és un gran occitanòfil, i el Jòrdi Blanc que el parlaven entre ells i vaig pensar: “Què coi, provem-ho!”. I vaig començar a parlar occità en aquell moment. I a partir de llavors m’anava fent les meves converses mentals, perquè pel carrer no el podia parlar.
No anaves a practicar-lo al bar l’Estanquet?
Sí, hi anava sempre a fer el vi i el formatge després de les classes del Giraut Delbès al Casal. I parlava occità amb l’amo, que és un occità una mica peculiar. Vull dir amb una consciència una mica peculiar: parlava francès amb la filla, o sigui que veies un trencament directe. Però no sé si ell havia tingut l’occità com a llengua materna o ja com a llengua recuperada, o sigui que no sé fins a quin punt és criticable.
Quin record et queda de Tolosa ara que ja hi tens una certa distància?
M’ho vaig passar molt bé, però de fet no hi ha tanta distància com et penses.
Encara ho tens molt present?
En certa manera sí, perquè a mi els records em vénen molt tard. Per exemple, jo no he començat a tenir records de Nàpols, on vaig viure abans de Tolosa, fins fa un any o dos. És a dir, que visc les coses i me’n queda el rastre, però no el trobo fins al cap del temps.
I el rastre de Tolosa encara t’ha d’arribar?
Encara hi penso però no com si fos un record a distància sinó que encara tinc inèrcies d’allà, com muntar-me les meves històries en occità, que ja veig que em durarà molt temps. Encara porto l’adhesiu Oc a la bici… Només hi duc dues banderes: la senyera i l’occitana. Però a Tolosa també hi ha coses que socialment em van emprenyar molt.
Com ara?
Que hi hagués una manifestació per la llengua i que només fóssim quatre persones i que es desconvoqués la manifestació, allà a la plaça del Capitoli. Me’n vaig anar amb els ulls humits. És una cosa que em va fer molt mal, com el fet d’anar a Montpeller pensant que era un feu de l’occitanisme i no sentir l’occità en cap moment. A veure, diguem-ho tot: també m’empipa que a la Vall d’Aran l’occità no tingui una oficialitat única com nosaltres hauríem de tenir una oficialitat única en català.
Què més et va fer empipar?
Que jo parlés en francès i em contestessin en castellà. Quina ràbia! Esclar, ho feien perquè devien sentir una pronunciació estranya…
I per la cara!
Per la cara no ho crec, perquè jo sóc mig gitanot, però Tolosa n’està ple i passo desapercebut. O sigui que era perquè em sentien una erra, una ela, una essa final… però és que justament l’occità aquests sons els té, i no et confonen pas per un occità!
És surrealista.
Quan el Pere Gamisans va estar ingressat el vaig anar a veure. A l’hospital hi havia molts avis i ell em va dir: “Se sent cada personatge, per aquí, amb un accent occità que no pot ni caminar del que li pesa!”. Ostres, és que aquest Pere també és molt divertit!
Parlem del teu poble, Masquefa. Encara milites?
Sí, encara estic vinculat al partit Independents per Masquefa, però menys.
Com és?
Hi ha entrat gent de tendència esquerranosa, que ja m’agrada, però que el tema nacional no el tenen tan clar. Vam haver de discutir molt perquè volien fer el programa electoral bilingüe. Em vaig quadrar i vaig dir que de cap manera, però coses d’aquestes m’han desgastat, m’han cremat molt. És que encara que sigui a escala local la consciència nacional és imprescindible. Una persona sense consciència nacional no pot ser d’esquerres.
Per què?
Perquè una persona d’esquerres que accepti que un poble estigui per sobre d’un altre i l’estigui oprimint demostra que no és d’esquerres ni és res.
La pega és que el que passa a Masquefa no passa només a Masquefa.
Ja ho sé, i em costa molt de dormir i ho tinc sempre al cap. Acabaré malalt. Però és que en el cas de Masquefa quan me’n vaig anar a Tolosa devíem ser uns 4.000 i ara som el doble. Mals serveis, ciutat dormitori, la Seat a la vora… un desastre. Sóc feliç de mena, però ara mateix estic rabiós.
Perquè et prenen el que és teu.
I el pitjor és que els qui m’ho prenen són dels meus, per dir-ho així. I s’ha de tenir present que qui fa la feina bruta som nosaltres, els de dins, que som els mateixos que abdiquem cada dos per tres parlant en castellà amb qui t’entén perfectament en català. Ho veig magre. Un altre exemple: a Masquefa hi ha andalusos que parlen català però els fills tornen a parlar castellà. Els fills!, que són catalans de dret però de fet molt més espanyols que els seus pares.
Ja no sé si demanar-te l’opinió de la Generalitat del tripartit.
Ara sembla que ERC, Esquerra Republicana de Catalunya, comença a ensenyar una mica les dents, però ha tardat massa.
Carme Badia i Puig
· Entrevista de Ressons d’Occitània,
Butlletí del Casal Català de Tolosa de Llenguadoc n° 6 Juny 2006 ·

4 comentaris:

Xavier ha dit...

Isma, ets el millor.

Anònim ha dit...

como podeis hablar asi del resto de seres humanos ¿sois capaces de recordar como comienzan los genocidios? ¿y os creeis de izquierdas? con la enormidad de problemas que tiene la humanidad y sois capaces de enfrentaros por una herramienta de entendimiento,no mereceis la felicidad de la que presumis.

Anònim ha dit...

ostia tio, esto demuestra que detras de cada nacionalista se esconde un fascista.

Anònim ha dit...

Molt bé això de l'occità!Jo també sóc occitanista. De fet, penso que el català és una mena d'occità. Per a mi són la mateixa llengua. Visca els Països Catalans! Visca Occitània!