dimarts, 23 de setembre del 2008

Els pegats de la salut a Masquefa


Masquefa
i recursos sanitaris


El fenomen de la immigració de grans ciutats a petits municipis des de fa una dècada ha suposat un augment de persones que hem realitzat una peregrinació a diferents punts de Catalunya, en un curt espai de temps. A pesar que els organismes oficials i ajuntaments són conscients que s'ha produït aquest increment de la població en municipis com Masquefa, la realitat passa perquè, fins al moment, ni el Govern ni les comunitats autonòmiques ni els propis ajuntaments han planificat els recursos sanitaris humans i assistencials de cara a adaptar-los a aquesta nova situació. Són els mateixos professionals sanitaris i els propis usuaris els quals estan donant avís a una població que segueix creixent.
Durant molts anys els petits municipis com el nostre han estat part de l'emigració de grans ciutats com Barcelona, i moltes altres per a poder assegurar-se el futur en els temps en els quals en aquestes mateixes ciutats era molt més complicat poder optar a un habitatge de propietat. No obstant això, amb el pas del temps, el nostre país ha experimentat un creixement econòmic vertiginós i les tornes han canviat radicalment.
Tots aquests municipis que es van convertir en pobles d'acollida de persones amb residència en grans ciutats i amb dret a rebre assistència sanitària en qualsevol dia de la setmana, tant festius com laborables, i en qualsevol hora del dia, amb centres oberts les 24 hores del dia, suposava un segur de benestar personal com recurs humà i assistencial del sistema Nacional de Salut.
La situació és manifestament pitjor ara que fa un lustre: l'escassesa de personal sanitari afecta a totes les comunitats autònomes i, els recursos ha suposat que la distribució de determinades poblacions com la nostra sigui caòtica.
D'aquesta manera, existeixen zones geogràfiques amb un nombre molt elevat de ciutadans on falten especialistes com pediatres, com una atenció especialitzada urgent per a nens menors d'edat, i pares amb dificultats a poder desplaçar-se a altres municipis per motius professionals familiars.
Sense entrar a valorar les conseqüències que aquests deficients serveis estan ocasionant a la nostra població de Masquefa, puc suposar que l'increment que es ve experimentant cada any en numero d'habitants marca una realitat a tenir molt en compte perquè aquest continu augment no s'ha vist acompanyat d'una mínima planificació dels recursos sanitaris humans, ja sigui per part del departament de salut com responsables de la cohesió del sistema, o dels petits ajuntaments com el nostre que ostenten competències per a poder oferir recursos sanitaris privats com a mesura d'actuació en un moment que no s'han pres mesures específiques de cara a adequar els recursos a la nova realitat de la nostra població.
Les situacions actuals que es vénen realitzant en el nostre ambulatori podrien descriure's com simples pegats que vénen a solucionar moments concrets però que no suposen una mesura eficaç i estudiada per a pal·liar la situació de deterioració a mig o llarg termini.
No haig d’entrar en debat en el model de salut. Per a respondre a la pregunta de quants necessitem, hem de tenir clar quin és el model de sanitat que necessitem en aquest municipi i assegurar els serveis d'urgències com una gestió d'assistència urgent per als nostres ciutadans.
Els nostres mandataris no han d’oblidar els problemes que sofreixen els nostres ancians i nens per no poder oferir els recursos humans sanitaris, que des de fa anys, se segueixen agreujant cada vegada més.
L'esperança d'una reflexió en consciència, ha de ser la resposta eficaç al malestar que ha sorgit d'una societat que sempre ha buscat el benestar.

Josep Belana
Doctor en Filosofia i Ètica

dijous, 11 de setembre del 2008

Duem estrella i penó barrat

·
11 de setembre
Diada Nacional de Catalunya
·

·
11 de setembre del 2008
Centenari de la senyera estelada
·
·
Cançó futura

Guerra a la guerra, fem-nos soldats:
serà la terra pels catalans.
Gent de Castella, deixeu-nos pas!

Feu-vos enrera la host vilana.
La mar és nostra! La branca ufana
quan l'estol passa.

La malvestat
s'és feta eixorca si som triomfants:
serà la terra pels catalans.

Duem estrella i penó barrat,
guerra a la guerra!

L'ardit es bat
per una engruna vol llibertat.
Serà la terra pels catalans!
Gent castellana, l'allau no us val!

[Poema escrit el desembre de 1921
amb motiu de la creació de l’Estat Lliure d’Irlanda]


Joan Salvat-Papasseit
(Barcelona 1894 - 1924)
·
·
El somni

Guardeu la terra els pagesos germans,
guardeu —beseu-la amb delit, pam a pam:
ara amb nosaltres, marins i gojats,
per Catalunya, els vaixells salparan.
Guardeu la terra els pagesos germans.

De cara al món altra volta, i firam!
Les gestes nostres no temin la mar:
—qui duu senyera els dofins li fan pas.
Per Catalunya un bell nom voleiant,
de cara al món altra volta, i firam!

Fornits atletes, a proa s’hi cap;
deixeu l’Estadi pels fadrins que es fan.
Preneu els estris de viure en combat
per Catalunya: Una passa endavant!
Fornits atletes, a proa s’hi cap.

Vosaltres, dones, heroiques com mai,
sigueu valentes, que l’empresa és gran:
les nostres filles que aprenguin l’afany.
Per Catalunya reseu català,
Vosaltres, dones, heroiques com mai.

Fendim les ones, tal guerrers d’abans;
—de nou la història que ens vegi avançant—
vulguem ésser-hi entre els pobles més grans:
Per Catalunya, els fanals ben endalt,
fendim les ones, tal guerrers d’abans.

Joan Salvat-Papasseit
(Barcelona 1894 - 1924)
·

[Veu de Rosa Novell]
·
·

dimarts, 9 de setembre del 2008

L’Ebre també té cel


Joan Pinyol s’acosta a l’Ebre, literalment

Durant aquest estiu l’escriptor de Capellades ha publicat una nova narració en l’antologia titulada El riu que parla, que acaba de publicar Aeditors. El llibre, que aplega trenta contes escrits per autors majoritàriament procedents de les Terres de l’Ebre, va ser presentat el passat 10 d’agost a Fondespala (Terol), en el marc de la III Trobada d’autors ebrencs que organitza anualment la llibreria Serret de Vall-de-roures.
Tal com s’indica en el pròleg, es tracta d’una antologia de contes que tenen el riu Ebre com a motiu literari, que se situen al seu tram final abans que arribi a la mar i que volen explicar a la resta del país que la defensa de l’Ebre i del seu territori no només s’han d’interpretar políticament sinó també sentimentalment com un dret a la identitat i a la consciència del lloc.
La narració de Pinyol, titulada L’Ebre també té cel, està situada al cim del Mont Caro i es converteix en una al·legoria de les aspiracions de l’Abel, un jove ebrenc que vol ser ocell i que abans de saltar al buit porta el lector a l’escenari de la batalla de l’Ebre i en retornar-lo al present li reserva un final del tot inesperat.
A més d’aquest conte el llibre, que també incorpora trenta fotografies de la zona, presenta narracions de Jesús M. Tibau, Emigdi Subirats, Vicenç Sanz, Regina Bladé, Francesca Aliern, Laura Mur i Josep Igual, entre d’altres. Imprès a Capellades el recull El riu que parla ja s’ha distribuït en diferents llibreries del país.