La Montgrins a les festes de Masquefa

"Celebrarem que es compliran 60 anys seguits "

En ruta amb la música · Un món més feliç


"De vegades pujo a l'escenari i em pregunto què faig aquí. Quan vaig debutar no sabia ni agafar el micròfon", diu una solista.

Sisè i últim viatge musical amb la Montgrins. Va ser a Sant Pere de Riudebitlles, en el Penedès. Jornada completa amb sardanes de vermut i balls de tard i nit. A la tarda es va lluir el tècnic de so Joan Artigas, perquè una tempesta gairebé va avariar l'equip i una apagada va liquidar la sessió. Per compensar, van prolongar el ball de nit i durant el sopar van emparaular la seva presència a Masquefa durant les festes de Santa Magdalena. "Celebrarem que es compliran 60 anys seguits de la Montgrins a les festes de Masquefa".
Va començar el ball i les dues cantants van entonar: "Ay, no hay que llorar, que la vida es un carnaval y las penas se van cantando...". Sara Xampeny és alta, esvelta i rossa com les actrius nòrdiques del segle passat. Imma Presas és mitjana, arrodonida i morena com les actrius italianes del passat segle. Sara va néixer a Tordera, porta dos anys a la Montgrins, havia cantat en la Blanes Orquestra “i en grups de costa i hotel". Imma és de La Bisbal d´Empordà, porta quatre anys a l'orquestra i el seu és la música clàssica i l'òpera. “M'agrada l’estil de vida que comporta el món de l'orquestra", diu Sara. "De vegades pujo a l'escenari i em pregunto què faig aquí, perquè quan vaig debutar no sabia ni agafar el micròfon", riu Imma. A Sara li agrada canviar tantes vegades de vestuari, pentinat i maquillatge. A l’Imma, no: "Maquillar-me és el que més em fastigueja". Però les dos coincideixen en una cosa: "Sóc molt tímida, em costa actuar i em fa cosa presentar i parlar al públic".
No ho sembla quan canten i ballen com a Cabaret. Encara que l’Imma sembla una altra quan en els concerts interpreta Casta diva: "Diva, tempra tu de cori ardenti, tempra ancora lo zelo audace..." Igual que es transforma Sara amb L´emigrant: "Adéu, germans: adéu-siau, mon pare, no us veuré més!... ". Perquè la Montgrins no oblida el seu paper d'ambaixadora. "I ara, uns ballables del CD Ballem en català que han gravat les millors orquestres de Catalunya". Potser per això, cada 14 de juliol actuen a Salses, el que el seu director anomena "el nord de Catalunya". Des de fa molts anys, al cementiri de l'últim poble de parla catalana, el trompeta Toni Delgado toca Silenci davant de la tomba dels que van morir per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Després, l'orquestra toca La marsellesa, cantada pel ple de l'Ajuntament. "És com a una tradició per la qual sentim molt afecte".
És quan es llueix Toni Delgado, veí d'Albons, Empordà. Va debutar com a corneta autodidacta en la mili. "I de gran vaig haver d'aprendre a llegir la música". Acabada la carrera, va treballar fins i tot per a Xavier Cugat i "ni somiava amb arribar a la Montgrins". Segons ell, "el so de la trompeta és llavi i assaig, perquè els músics som esclaus del nostre instrument". Cada any també toca Silenci a la setmana santa de Verges, i el públic calla i s'emociona. La seva altra passió és la micologia: "Aquesta pluja és bona per als bolets". L'altre trompeta és Josep Bosch. Natural de Santa Coloma de Farners, va tocar amb la Miramar i l'Amoga, fins a recalar a la Montgrins amb els seus increïbles sols. "La trompeta és molt agraïda però molt descarada i molt arriscada, perquè se sent molt i el mínim error sona fatal. De nen volia tocar el contrabaix o el piano, però la meva mare em va convèncer que elegís un instrument més petit, i aquí segueixo amb la trompeta, que necessita molta resistència. "
Quan l'orquestra exposa tot el seu potencial de vent, impressiona. I si se sumen les seves quatre veus cantant: "Yo por ti perdí la calma y casi pierdo hasta mi cama", la vetllada puja de temperatura.
"Amics, tot el que comença s'acaba", va recordar Sara. I per acomiadar-se, van practicar l'últim ritual de cada vetllada. Regalen bengales al públic, s'apaguen els llums, interpreten "el món seriosa més feliç, si tots fóssim amics? ", i acaben amb "és l’hora dels adéus i ens hem de dir: adéu siau! ". Un final típic i sentimental, però així porten rodant més d'un segle pel món. L'endemà, partien cap a França, on repetirien: "Senyores i senyors, amb tots vostès, la Cobla Orquestra Internacional Montgrins, la degana de Catalunya, fundada l'any 1884... Gràcies per acompanyar-nos en un viatge a aquesta música que emociona i que reviu records i sentiments... ".

Joaquim Roglan
La Vanguardia - 28/08/2005

·

Article traduït del castellà i publicat al diari La Vanguardia del 28 d’agost del 2005
·
Cobla Orquestra Montgrins

·