En Ramon Barbero Bonastre
del Bar Bonastre de Barcelona
Gent de Masquefa
De l’1 de març al 31 de maig del 1998, en diversos locals del barri del raval de Barcelona hi va haver una exposició interactiva “Escenes de Raval”, en la que hi participaren persones de tots els àmbits del barri, amb entrevistes, debats, etc. Bona part del material d’aquesta exposició encara es troba a internet. Una de les persones entrevistades fou en Ramon Barbero Bonastre del Bar Bonastre. Per l’interès de l’entrevista i per la seva ascendència masquefina en reproduïm el text.
Ramon Barbero Bonastre
Bar Bonastre
C/ Riera Alta, 62
Sóc en Ramon, tercera generació d’un bar portat el 1917 per l’avi Ramon. Estem al districte Vè de Barcelona, que també es diu Barri Xino. La fundació d’aquest barri és per la llei catalana de que l’hereu és l’hereu i tots els demés han d'espavilar-se, i així l’avi de Masquefa baixa cap a Barcelona i serveix el vi que produïen a ca l’hereu. Esclata la guerra civil i som els perdedors. Llavors, en aquella època, doncs en perdre, erem els rojos, els republicans. Tanquen aquest local i comencen les purgues normals i corrents. Aquell mateix any es casa la mare, aprofitant que està tancat el bar i se me’n van pues cap a..., és una història llarga..., cap a Mallorca, dos mesos. Retornen cap aquí, s’obre el local, comencen les purgues i ho reprenem com a cafè. Abans era una taverna, i ara un cafè. Ha canviat, ja, l’època. Les taules, com veureu són les mateixes que hi havia. Un cafè valia deu cèntims. Feien la partida, amb el got d’aigua, o una ampolla d’aigua, i un cafè. És el clàssic bar de poble.
Ja acabada la guerra, ja estem als anys 45 o 50, hi ha una manca molt gran d’associacions, a Barcelona la gent està dispersa i es comencen a formar lo que en diríem els petits associacionismes perquè la gent es distregui. No hi havia televisió, només hi havia la ràdio. I aquest bar acull unes sis associacions i torna a ser el bar que van començar a ser al 17, és a dir, un centre on la gent fa la seva partida, on la gent encara parla, on la gent encara discuteix.
Aquest senyor és un personatge que dins del que cap és històric, a Barcelona. Va ser el president de l’Associació de Limpias: "Delegado, delegado", "el delegao", em rectifica, jo el foto president perquè, és clar, avui dia, cap amunt! I té una curiositat molt gran: va estar encara a l’Associació de Excombatientes i a la División Azul! Amb el seu amigo en Muñoz Grandes. No us creieu que va tirar gaires tiros, aquest senyor tocava el cornetillo! En cabat ens farà una demostració perquè nosaltres veiem com va l’assunto.
El canvi del sistema laboral ha sigut bastant gran dins del que és el barri. En quant les dones de la vida, que van estar durant uns deu o quinze anys pul·lulant per aquí. Van anar desapareixent. Per... sí, per coses de la necessitat. Ara han posat les cases de relax un altre cop. Però hi havia èpoques, quan jo era estudiant, que s’obria a les vuit del matí i es tancava a les tres del matí. Però els dissabtes i diumenges fins les cinc del matí. Es tornava a obrir a les vuit del matí. Perquè a les vuit no hi havia festes... eren tots els dies normals. "Vint cèntims, setanta cèntims; era molt, eh? setanta cèntims."
Perquè... el motiu pel qual seguim aguantant aquí és perquè la mare i la seva germana han sigut sempre l’ànima d’això. Encara són vives, i elles volen morir aquí. I això cal respectar-ho. Per això m’ha enviat a mi, que després d’estudiar carreres i treballar en altres llocs, m’hi hagi dedicat ara. Aquests últims anys, els hi dec; que elles puguin fer lo que volen.
Ramon Barbero BonastreBar Bonastre
C/ Riera Alta, 62
Sóc en Ramon, tercera generació d’un bar portat el 1917 per l’avi Ramon. Estem al districte Vè de Barcelona, que també es diu Barri Xino. La fundació d’aquest barri és per la llei catalana de que l’hereu és l’hereu i tots els demés han d'espavilar-se, i així l’avi de Masquefa baixa cap a Barcelona i serveix el vi que produïen a ca l’hereu. Esclata la guerra civil i som els perdedors. Llavors, en aquella època, doncs en perdre, erem els rojos, els republicans. Tanquen aquest local i comencen les purgues normals i corrents. Aquell mateix any es casa la mare, aprofitant que està tancat el bar i se me’n van pues cap a..., és una història llarga..., cap a Mallorca, dos mesos. Retornen cap aquí, s’obre el local, comencen les purgues i ho reprenem com a cafè. Abans era una taverna, i ara un cafè. Ha canviat, ja, l’època. Les taules, com veureu són les mateixes que hi havia. Un cafè valia deu cèntims. Feien la partida, amb el got d’aigua, o una ampolla d’aigua, i un cafè. És el clàssic bar de poble.
Ja acabada la guerra, ja estem als anys 45 o 50, hi ha una manca molt gran d’associacions, a Barcelona la gent està dispersa i es comencen a formar lo que en diríem els petits associacionismes perquè la gent es distregui. No hi havia televisió, només hi havia la ràdio. I aquest bar acull unes sis associacions i torna a ser el bar que van començar a ser al 17, és a dir, un centre on la gent fa la seva partida, on la gent encara parla, on la gent encara discuteix.
Aquest senyor és un personatge que dins del que cap és històric, a Barcelona. Va ser el president de l’Associació de Limpias: "Delegado, delegado", "el delegao", em rectifica, jo el foto president perquè, és clar, avui dia, cap amunt! I té una curiositat molt gran: va estar encara a l’Associació de Excombatientes i a la División Azul! Amb el seu amigo en Muñoz Grandes. No us creieu que va tirar gaires tiros, aquest senyor tocava el cornetillo! En cabat ens farà una demostració perquè nosaltres veiem com va l’assunto.
El canvi del sistema laboral ha sigut bastant gran dins del que és el barri. En quant les dones de la vida, que van estar durant uns deu o quinze anys pul·lulant per aquí. Van anar desapareixent. Per... sí, per coses de la necessitat. Ara han posat les cases de relax un altre cop. Però hi havia èpoques, quan jo era estudiant, que s’obria a les vuit del matí i es tancava a les tres del matí. Però els dissabtes i diumenges fins les cinc del matí. Es tornava a obrir a les vuit del matí. Perquè a les vuit no hi havia festes... eren tots els dies normals. "Vint cèntims, setanta cèntims; era molt, eh? setanta cèntims."
Perquè... el motiu pel qual seguim aguantant aquí és perquè la mare i la seva germana han sigut sempre l’ànima d’això. Encara són vives, i elles volen morir aquí. I això cal respectar-ho. Per això m’ha enviat a mi, que després d’estudiar carreres i treballar en altres llocs, m’hi hagi dedicat ara. Aquests últims anys, els hi dec; que elles puguin fer lo que volen.
·
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada