El viatge de Quico Sabaté a Masquefa

Cap a la colònia de nens de la CNT

El tràgic viatge de Quico Sabaté cap a Masquefa

Avui 5 de gener fa 47 anys que van matar, a Sant Celoni, al guerriller antifranquista Quico Sabaté.
A l’any 1938, a les acaballes de la guerra, en Quico Sabaté va fer un viatge cap a Masquefa. Aquí i avui volem relatar aquest episodi de la seva vida, tal com ho explica el llibre "SABATÉ Guerrilla urbana en España (1945-1960)", de Antonio Téllez.
Francesc Sabaté i Llopart, va néixer el 30 de març de 1915 a l’Hospitalet de Llobregat. Al proclamar-se la República, s’afilia al Sindicat de la C.N.T. de l’Hospitalet. Participa en la revolució anarcosindicalista de la conca del Llobregat. Amb el seu germà Josep i tres més, formen el grup d’acció "Els Novells» de la F.A.I. El 1935, quant el Quico va ser cridat a quintes, antimilitarista convençut, no es va presentar i fou declarat pròfug.
A l’esclatar la sublevació del 18 de juliol del 1936 en Quico Sabaté forma part dels grups de Defensa i del Comitè Revolucionari de l’Hospitalet i el 24 de juliol marxen cap el front d’Aragó enrolats a la columna "Els Aguiluchos", organitzada per Joan García Oliver.
Després de la reconquesta de Terol pels franquistes, a principis de l’any 1938, Quico i tres companys van discutir amb el comissari polític Ariño i de les paraules van passar als fets i el van matar d’un tret. A rel d’això van desertar i van anar a Barcelona. El Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries li encomanà diverses accions de risc. Però al cap d’un temps fou detingut pel Servei d’Informació Militar (SIM) que el buscaven per la mort del comissari Ariño i va a parar a la presó Model. Quico Sabaté, a la presó, només tenia una idea fixa: evadir-se. Va fer un túnel per poder fugir, però en l’últim moment fou descobert i el van traslladar a la presó de Vic. Aquest fracàs no el va fer desistir en el propòsit d’evadir-se, però en Quico Sabaté va decidir canviar de tàctica. Amb els dies es va anar guanyant la confiança dels carcellers i amb tres companys més de la presó van reduir i immobilitzar els seus guardians i pistola en ma es van dirigir al despatx del director de la presó i el van comminar a signar els documents per tal que poguessin sortir de la presó per la porta principal de manera ‘legal’, el director signà els papers i al cap de poc en Quico Sabaté i els altres tres presos ja eren al carrer.
Sabaté ja tornava a estar a Barcelona. Era indispensable que el Quico desapareixés alguna temporada de la circulació, ja que si era detingut, res podria salvar-lo de l’escamot d’afusellament. Li van aconsellar que es trasllades a una colònia de nens de la CNT que hi havia a Masquefa. La colònia estava a càrrec d’un company de tota confiança, Joan Batista Albesa i Segura, i allà hi podria estar el temps necessari amb tota seguretat. Sabaté va acceptar la idea i per evitar possibles contratemps en el trajecte, va pensar que seria més prudent fer els 45 km de camí a peu. Així, doncs, va emprendre el camí amb en Josep Castells Martí, un germà de la seva companya.
Caminant de nit, es van ajeure per descansar unes hores. Quan al fer-se de dia anaven a prosseguir el camí es van adonar que s’havien posat a descansar dintre el recinte d’un polvorí. Era indispensable sortir d’aquesta ratonera. Poc havien caminat quan una patrulla de carrabiners els va cridar l’alto. L’aspecte dels fugitius no inspirava massa confiança. Els guàrdies van decidir portar-los a la comandància més propera. Pel Quico la situació era molt critica. Anar a la Comandància representava ser identificat ràpidament i afusellat. Va pensar que hauria de convèncer els guàrdies per tal que els deixessin anar i els va dir i repetir que estaven de permís i que s’havien perdut de nit anant cap al seu poble. Un dels carrabiners els va preguntar si tenien documentació. ¡Naturalment!, va dir en Sabaté. Però els documents no existien. Perdut amb la alternativa de matar o fer-se matar, Sabaté va obrir la cremallera de la caçadora i traient la pistola que portava va disparar tot el carregador contra els quatre carrabiners sense que tinguessin temps de reaccionar. Un altre vegada lliure. Per salvar la vida es va trobar amb el tràngol de deixar quatre cadàvers en el seu camí, de quatre homes que pensaven complir amb el seu deure.
I aquí es va acabar el seu viatge cap a Masquefa. Havia acumulat tants conflictes i tant greus que no era qüestió de cercar refugis provisionals en cap lloc. Com a mesura de seguretat els dos amics es van separar i Sabaté, en una estació prop de Martorell, va agafar el primer tren que va passar cap a Barcelona.
Després va marxar al front integrant-se a la 121 Brigada de la 26 Divisió, la Divisió Durruti, amb la qual després de combatre en el Montsec, passa la frontera francesa el 10 de febrer de 1939 per Puigcerdà i és internat al camp de concentració per a perillosos de Vernet de Ariege. A França viu a diversos llocs i manté activa l’activitat política i la lluita guerrillera antifranquista amb diverses incursions a Espanya. Mor a Sant Celoni, cap a 2/4 de 9 del matí del 5 de gener de 1960 en un tiroteig amb la Guardia Civil i el Somatent. Francesc Sabaté, reposa en una senzilla tomba al cementiri de Sant Celoni.

Francesc Mas

· "SABATÉ Guerrilla urbana en España (1945-1960)", de Antonio Téllez. Editorial Virus ·