L'Horta d'Alboraia

I la pressió urbanística

L'autor qüestiona els criteris que permeten reconvertir el paisatge conreat del municipi al sud del barranc del Carraixet, fins ara protegit, en sol urbanitzable

Carles Dolç

Les famílies que conreen l'horta de Vera viuen raonablement bé de la seva explotació agrària.
Transformades pel treball humà al llarg de mil·lennis, les nostres hortes litorals estan passant de ser una deessa de la fertilitat a un residu. Residu en el doble sentit: escasses per arrasament i menyspreades perquè les tractem com si no tinguessin cap valor (per posar un exemple, de la d'Alacant no en queda gens). Han estat, no obstant això, un recurs vital i han constituït un paisatge. En els paratges on subsisteixen i no s'han vist envaïdes per contenidors, cementiris de deixalles, factories o adossats, àdhuc són un territori triplement interessant: recurs productiu, pulmó verd i bellesa assequible.
L'obstinació en convertir-les en història arqueològica és persistent. Un dels seus més recents avatars és el propòsit de l'Ajuntament d'Alboraia de procedir a una reclasificación decisiva del territori d'horta que es manté en producció. En primera línia de la seva franja costanera existeix un tram que ocupen, inadequadament, unes importants empreses comercials, terrens que passarien a ser sòl residencial, mentre elles els vendrien i es traslladarien a la coneguda com partida de Vera, una de les zones de l'horta situada al sud del terme i del barranc del Carraixet. Qui guanya amb tot això?
L'altra cara de l'assumpte és que la totalitat de l'horta sud del terme, ara per ara no urbanitzable i protegida, es desprotegiria, la de Vera per a directament ser edificada i la resta per a constituir-se en reserva de sòl urbà encara que continuï encara com no urbanitzable (el Concert Previ que pretén plasmar els criteris per a redactar el nou Pla General d'Alboraia ho argumenta amb aquesta frase sibilina: "El sòl d'horta situat al sud del Carraixet representa l'únic potencial per al desenvolupament del municipi en un horitzó més llunyà i ha de ser considerat com una unitat en el seu conjunt..."). Aquesta proposta de desprotección de l'horta al sud del Carraixet la tracten de "colar" declarant Paisatge Protegit la situada al nord del barranc, i proposant l'establiment d'un règim de cessions obligatòries a l'erari públic de parcel·les d'aquest sòl per part de qui volgués construir en el sud. Es tracta d'una cabriola inspirada per la nova Llei Urbanística Valenciana per a poder seguir executant excessos territorials en canvi de suposats guanys mediambientals en altres àmbits que no tenen el mateix valor. L'horta al nord del Carraixet ja estava protegida, no té el valor edafológic de la situada al sud ni sofreix ara per ara la seva pressió urbanística, amb el que fet i fet tot resulta una engañifa.

Quin canvi s'ha produït en la composició de la terra o en la qualitat territorial de l'horta sud d'Alboraia, fins a ara protegida, per a merèixer aquesta proposta de reconversió? Res que tingui a veure amb el seu caràcter, solament que les apetències urbanístiques d'algú l'ha col·locat al punt de mira.

Tampoc són difícils de comprendre les raons per les quals es va decidir la seva protecció. La fertilitat de l'horta d'Alboraia situada al sud del Carraixet és excepcional, fins i tot en el conjunt de la comarca. Les famílies que conreen l'horta de Vera viuen raonablement bé de la seva explotació agrària i, d'altra banda, per l'arrendament de terres del sud del terme es demana fins al doble que per les situades al nord del Carraixet, un indici poderós, en els temps que corren, de la seva potencialitat. Per tant, no han minvat els valors que justifiquen la protecció d'aquesta horta. I d'haver-lo fet també cabria demanar responsabilitats a l'Ajuntament per la seva ineficaç tutela protectora O per ventura la protecció d'avui és simplement la reserva especulativa de demà?
Com a paisatge, malgrat de la fustigació dels usos urbans, la bellesa de l'horta d'Alboraia és immensa. La geometria dels cultius, els colors de les collites o la delicadesa i coherència del territori ens han semblat sempre admirables. Ara, a més, l'horta que es contempla des del nucli urbà d'Alboraia o en l'entrada cap a València des de Barcelona, es visualitza perfectament des del recentment construït Bulevard nord de la ciutat. Aquesta via hauria de conformar-se com un marge, que podria ser definitiu, amb l'horta, fent d'aquesta un paisatge més disfrutable per als ciutadans de l'àrea metròpolitana i un bon exemple d'integració factible del verd en la urbs.
La qüestió en gran mesura és aquesta: dissenyar una metròpoli que integri i preservi l'horta com a raó d'habitabilitat, valor ambiental i atractiu, així com tallar amb el creixement predador de les expansions construïdes de la segona meitat del segle passat. No és fàcil integrar l'horta en una metròpoli però és el repte que ens planteja la nostra condició geogràfica i cultural (com ho són conservar el parc natural de l'Albufera o integrar el front marítim en la vida urbana).
Acabar amb l'horta sud d'Alboraia, com preveu avui el seu Ajuntament, donada la seva potència territorial, seria donar llum verda a la seva paulatina desaparició i a la de tot l'arc nord que voreja València i la franja litoral de la subcomarca. L'ocupació de l'horta ha sobrepassat ja tot allò raonable i el pla d'Alboraia podria ser la "puntilla". La pobresa de mires i l'estulticia regnant, més una cobdícia privada sempre incansable, poden aconseguir-ho. Algú en la Generalitat pensa el contrari?

Carles Dolç és arquitecte-urbanista.

Article publicat a El País i traduït per Internostrum
Fotos: Xandre Pujades