El desdonament d'uns masquefins

Els problemes de la vivenda a la capital catalana|Del minipís al carrer

Una família de l'Eixample denuncia, en vigílies de ser desnonada, les precàries condicions en què ha viscut

• Han viscut més de tres anys en un pis de 25 m2

Últims dies: Martín i Isabel, a la minúscula cuina que hi ha a l'entrada de la vivenda que han d'abandonar d'aquí a un mes. Foto: Julio Carbó

Al cor de l'Eixample, on els pisos solen ser amplis i cars, on els sostres solen ser alts i les vistes privilegiades... també hi ha infravivendes. Hi ha caus que un dia van ser de la portera o que van albergar rancis comptadors de llum i fa uns anys es van convertir en estudis per obra i miracle de l'especulació immobiliària. Cotitzen desproporcionadament cars, com el de Bailèn, 388, on la família Morata pagava uns 470 euros (amb llum i aigua) per menys de 25 metres quadrats. Era l'únic que podien permetre's quan van arribar a la ciutat. Però ara ni tan sols els arriba per a aquest rebut. Si res o ningú ho arregla, Isabel Barragán, el seu marit i el seu fill dormiran al ras a partir del mes que ve. Ampliaran la llista de desnonaments a Barcelona, que creix diàriament sota la convulsió de la crisi.

La família, un matrimoni amb un nen de 10 anys, ha volgut fer pública la seva desgràcia amb dos objectius: demanar ajuda als quatre vents i alertar futurs arrendataris sobre les condicions de molts minipisos reciclats de la capital catalana.

El seu cas només és un més, un còctel d'infortunis que s'aguditza en una ciutat amb lloguers desenraonats en proporció als salaris de la majoria. Isabel es va quedar sense feina el març passat, quan va haver de tancar la seva petita ferreteria, a la mateixa zona. El seu marit, mecànic frigorista, tampoc té feina des del juny. Tots dos eren autònoms i no compten amb subsidi de desocupació. Ella té 47 anys, i ell, 50, una edat que en l'actual mercat laboral s'ha convertit en un llast. "Jo he sigut molts anys paleta, he treballat en una fàbrica i a la meva botiga, però estic disposada a fer qualsevol feina", confessa.

Supervivència

La dona planxa un dia a la setmana i fa algunes tasques de neteja, amb les quals obté uns 20 euros que donen per a aliments bàsics. La resta de la seva alimentació l'hi deuen a la par- ròquia de Sant Francesc de Sales. Martín fa feinetes ocasionals, però els comptes no donen per pagar el lloguer. No l'abonen des de l'agost i una sentència de desnonament (que van tractar de frenar intentant --sense èxit-- pagar tres mesos a la vegada amb ajuda d'un amic) ja ha dictat que el 16 de gener és el dia límit perquè abandonin la seva petita llar. Des de la sentència, pateixen talls d'aigua inesperats.

Els Morata van arribar el setembre del 2005 a la finca. Es tractava d'un minúscul pis habilitat on anys enrere es van ubicar els dipòsits de l'aigua. Tot és elèctric i les dues microhabitacions amb prou feines tenen espai per a un llit, però van pensar que només seria temporal. Isabel té un problema en un ronyó i necessitava supervisió mèdica, així que van deixar Masquefa i es van instal.lar a Barcelona. Amb la indemnització pel desmantellament de la fàbrica on treballava i un crèdit, va muntar la fallida ferreteria. Ara, una petita paga de 300 euros per discapacitat crònica del seu marit (que no li impedeix pas treballar) se'n va íntegrament per afrontar aquest préstec.

En aquests més de tres anys, la família s'ha endarrerit algun mes en el pagament del lloguer, però sempre ha anat a pagar-lo en mà a la societat propietària --titular de tota la finca i que no ha volgut fer declaracions a aquest diari--, com demostra amb els rebuts. Però al marge dels seus problemes econòmics, els inquilins han anat descobrint les males condicions de la vivenda, un cinquè sense ascensor que corona l'edifici. "La primera vegada que vam voler desgravar el lloguer vam descobrir que el pis no estava registrat per no tenir cèdula d'habitabilitat", es lamenta la dona. La vivenda estava pintada i rehabilitada, amb una minúscula cuina a l'entrada, dues petites estances i un lavabo.

La història es va complicar quan van voler augmentar la potència elèctrica, ja que el pis no té gas i així que encenen un calefactor se'n va la llum. "A l'hivern passem molt fred i no podem escalfar el pis per falta de potència elèctrica", denuncien. No van aconseguir mai la cèdula, de manera que a l'estiu, amb el sol que cau sobre l'estudi es veuen obligats a treure un matalàs a la terrassa de l'edifici per poder dormir.

La meteorologia és la seva amenaça. Quan plou es produeixen filtracions d'aigua i pateixen perillosos enrampades. Les parets són fines, hi ha humitat i les portes són tan baixes que una persona d'estatura mitjana ha d'anar amb compte per no donar-se un cop al cap. Però en poc més d'un mes, un altre inquilí els agafarà el relleu.

Patricia Castán. Barcelona. EPC

· Article publicat a El Periódico de Catalunya el 14/12/2008